elTraster.net

Ted es troba el seu amic Al i exclama:

- Al! He sentit dir que t’has mort!

- M’estranya – diu Al -. Com pots veure, estic ben viu.

- Impossible -diu Ted-. L’home que m’ho ha va dir és molt més de fiar que tu.

L’electròlisi és un procés de separació d’elements que formen una substància utilitzant l’electricitat. Perquè tingui lloc l’electròlisi és necessari un electrolit, líquid o en dissolució, format per un àcid, base o sal dissociable. L’electròlisi de l’aigua és la més senzilla i en la qual es basa la següent pràctica.

Material;

• Cubeta electrolítica
• 2 tubs d’assaig graduats
• Pila de petaca
• 2 suports
• 2 pinces amb nou
• 2 elèctrodes de grafit
• 2 pinces de cocodril
• 2 fils de coure
• Aigua destil·lada
• Sal de cuina
• Cullera

Procediment;
Posa aigua destil·lada a la cubeta i afegeix una cullerada sopera de sal perquè condueixi millor l’electricitat.
Introdueix-hi dos tubs d’assaig graduats invertits plens de líquid, sense que surtin de la superfície. Subjecta’ls amb una pinça agafada d’un suport cadascun d’ells.
Introdueix un elèctrode a cada tub i connecta’ls a la pila amb els fils de coure, agafant els elèctrodes amb pinces de cocodrils.
En cada tub s’obté un gas. Observa que en un tub, el volum és el doble que en l’altre.

Explicació;

Tots sabem que l’aigua està formada per oxigen i per hidrogen (H2O); ara bé, l’aigua es pot descompondre en altres substàncies més simples utilitzant un procediment químic.

Si fem passar un corrent elèctric per una cubeta amb aigua salada, es produeix una reacció oxidació- reducció:

Reducció: 2e- + 2H+ ——-> H2
Oxidació: 2OH- ——-> ½ O2 + H2O + 2e-
——————————————————————-
2H2O ———> 2H2 + O2

Això fa que el tub on tenim el càtode es formi hidrogen i en el tub on tenim el ànode es formi oxigen. Segons les lleis de Faraday, podem comprovar que el volum d’hidrogen és el doble que el volum d’oxigen.

La identificació de cada gas es deriva de les seves propietats.

L’hidrogen es caracteritza per ser un gas molt lleuger i en apropar-li una flama o aplicar una guspira, és suficient per produir una reacció violenta que dona com a producte aigua que condensa a les parets del tub d’assaig.

L’oxigen es pot identificar quan en aproximar el tub d’assaig que el conté a una cendra encara roent, torna a engegar-se la flama.

Un número és divisible per 11 si la diferència entre la suma dels valors absoluts de les xifres col·locades en els llocs parells i la suma dels valors col·locats en els llocs imparells, és divisible per 11 o igual a zero.

Per exemple, fem la prova amb el número 23.658.904:

La suma dels números col·locats en els llocs parells és:

3 + 5 + 9 + 4 = 21

I la suma dels números col·locats en els llocs imparells és:

2 + 6 + 8 + 0 = 16

La diferència serà: 21 – 16 = 5, per tant, aquest número no és divisible per 11.

Aquest és un efecte ja conegut, però està molt bé aconseguit en aquest vídeo.

Si et trobes amb un blog en el qual la lletra és massa petita o massa gran, hi ha una manera de fer que la lletra canviï al teu gust.

L’únic que tens que fer és en qualsevol part del bloc pitges la tecla control, i sense deixar-la mous la roda de la teva rata cap amunt o cap avall segons vulguis la mida de la lletra.

Encara que no ho sembli, els cuadrats A i B són del mateix color. Ho pots comprovar fent clic sobre “comprobar”.

La mecànica quàntica es fonamenta en el principi de superposició; tot objecte pot trobar-se en dos estats quàntics alhora. Es a dir, un mateix objecte podria estar a dos llocs diferents alhora. Només quan un observador observa l’objecte, aquest es decideix i es situa en un lloc o altre.

Aquesta superposició d’estats és una conseqüència de la naturalesa ondulatòria de la matèria i explica el comportament de les partícules elementals i dels àtoms.

El 1935, Erwin Schrödinger, inspirat en les idees d’ Einstein, per explicar el principi de superposició aplicat als objectes macroscòpics va proposar un experiment mental, conegut com a “el gat de Schrödinger” o la paradoxa de Schrödinger.

En una caixa tancada i opaca, hi posem, durant una hora:

Un gat.

Una partícula radioactiva amb un 50 % de probabilitat de desintegrar-se.

Una ampolla amb un gas verinós.

Un martell.

Un dispositiu tal que si la partícula es desintegra, aquest deixa anar el
martell contra l’ampolla i aquesta es trenca, deixant anar el gas i morint
el gat.

Com que el sistema depèn només d’una partícula radioactiva, l’estat del gat el podem explicar des d’un punt de vista quàntic: Seguint el principi de superposició, mentre no obrim la caixa, el gat està en un estat de viu i mort alhora, i no és fins que no obrim la caixa i l’observem que el gat no passa a estar viu o mort.

Però, què ha passat?. En obrir la caixa, l’observador interactua amb el sistema i l’altera, trencant la superposició d’estats i el sistema es decanta per un dels dos estats possibles.

Val a dir que Schrödinger no creia que realment el gat estigués viu i mort al mateix temps: precisament, Schrödinger va proposar aquest experiment mental per mostrar l’absurditat de la interpretació habitual de la mecànica quàntica aplicada a objectes macrosòpics i éssers vius.

Les cel·lules de les clares d’ou, quan les bats, s’estiren com si fossin globus microscòpics. Poden arribar a contenir tant aire que unes quantes clares groguenques d’ou, ben batudes, augmenten gairebé quatre vegades el seu volum i formen una escuma blanca i espesa. Si hi afageixes sucre, tindras merengue.

Procediment:

Trenca quatre ous per la meitat i separa la clara. Per a separa la clara passa el revell de cada ou d’una meitat de closca a l’altra de manera que la clara llefiscosa caigui en un bol.

Amb un batedor bat les clares. A mesura que es van omplint d’aire, van formant una massa escumosa que sembla un núvol.

Has d’afegir amb compte mitja tassa de sucre fins que aconseueixis una escuma densa però no eixuta. Passa unes quantes cullerades de la barreja en una safata i fica-la al forn a 130 º durant una hora.

Ja tenim el merengue.

Comença aquesta nova secció amb una pregunta de física:

Posem a escalfar al forn menjar en una safata de ferro i ho tapem amb paper d’alumini. Quan ho traiem, el ferro crema, mentre que el paper d’alumini no crema. Per què passa això?

Si ho saps pots deixar un comentari.